Si em dius adéu...

August, 27th 2008

(The spanish and english speakers must have to apologise me, but I had to tell GOOD BYE to my city in catalan...)

El punt de partida d’aquesta història és un comiat, un “fins després” a la que fins ara crec que és la millor ciutat del món per viure. Els últims dies a Barcelona van ser molt especials. Vaig gaudir dels seus carrers, passejant durant hores pel barri Gòtic, amb tot l’encant que tenen els seus carrerons, els artistes al carrer. Vaig passejar pel meu Raval. Amb quin orgull dic que sóc del Raval! Potser no vaig néixer allà, i me’n vaig anar quan encara no era adolescent, però els 7 anys que he passat allà han servit perquè em pugui identificar amb aquest barri i tingui les meves arrels ben plantades. Un desig: tornar a Barcelona i viure a la plaça de la meva infància, la Plaça Vicenç Martorell. Allà vaig jugar a futbol, vaig fer molts amics, vaig trencar-me ossos, vaig barallar-me, vaig riure i vaig plorar molt. Si hi ha algun record per sobre de qualsevol altre són els partits de futbol que feia amb els meus amics de tota la vida de la “plazoleta”.
I poder tornar a gaudir de tot el que ens ofereix Barcelona i que molt poques vegades sabem adonar-nos-en. Una de les últimes experiències va ser gaudir d’una de les millors actuacions al carrer que mai he vist. Es tracta d’un mim que treballa a la plaça de la catedral (al menys jo l’he vist un parell de cops allà). Porta la cara pintada de blanc amb un nas vermell i enlloc de parlar fa anar un xiulet una mica estrident, però que amb una mica d’imaginació pots endevinar el que està dient. Improvisant constantment juga amb la gent que passeja i passa davant seu, una mare amb el seu fill, una parella acaramelada... és molt divertit.
Us trobaré molt a faltar a tots. Estic segur que la vida a Berlin serà molt intensa i plena d' experiències increibles, al menys això espero!, però trobaré molt a faltar durant el temps que estigui fora les escapades en bici per les muntanyes a prop de Centelles amb el Jordi, no hem acabat d’arrencar, i els plans que teniem de duatlons, curses i més s’han truncat... pero m’hagués agradat seguir fent escapades. Quan baixi serà una de les coses que penso fixar a l’agenda, llogar una bici i a patir pel Puigsagordi! I què dir de la meva germana Marta i de la Imma i el Raúl, a la família sempre se la vol tenir a prop, no?

I a tots els demés, no us oblidéu que teniu un amic a Berlín que podeu visitar quan vulgueu, fins molt aviat!!